La filà Almogàvers -abans Astures-, iniciava el seu camí en 1933, en plena època d'enfrontament entre l'ajuntament republicà i l'Associació de Sant Jordi, moments de la història en què la Festa de Moros i Cristians roman sota els auspicis del tinent d'alcalde José María Verdú Sempere, encarregat de la comissió de festes de la per aquell llavors acabada de constituir Associació de Festes Tradicionals de Moros i Cristians d'Alcoi entitat que naixeria arran de les distensions entre l'Associació de Sant Jordi i la ideologia de la nova corporació municipal.
 

José Blanes, el popular "tío llaganya" va ser el fundador dels astures en 1934. Completa una fotografía de festers fundadors amb el primer diseny original astur.

És a causa d'esta divisió de govern de la Festa, quan l'Associació de Sant Jordi deixa de registrar en el seu llibre d'actes els acords, altes i baixes que es van produint en l'àmbit fester, dates en què la nostra filà presentaria per a la seua aprovació l'esbós que hauria d'identificar-la entre les comparses cristianes. A falta de constància en acta, se'ns fa difícil determinar la data exacta en la que era aprovada. No obstant això, són nombroses les referències històriques que coincidixen en 1934, com a any en què els Astures passen a integrar-se com a entitat festera dins del bàndol cristià, aleshores minvada quant a nombre de comparses, donada la predilecció dels festers per enrolar-se en el bàndol moro.

En este clima de contraposició i dificultats inherents als esdeveniments de l'època, a què se suma el desànim generalitzat entre els mateixos festers, sorgix d'entre la classe humil, fent gala de l'esperit vigorós que la seua mateixa autodenominació de «Astures» preconitza esta comparsa més tard coneguda com filà Almogàvers.

El tío «Llaganya»

És José Blanes, conegut popularment com el «tío Llaganya», qui decidix reunir un grup d'individus per a donar cos a una nova filà, que des dels seus inicis i com abans referíem faria honor a la denominació d'Astures hòmens històricament coneguts per ser braus, feroços i treballadors de la llibertat.

De José Blanes coneixem, gràcies al testimoni verbal transmés pels qui el van conéixer en vida, la seua peculiar animositat i amor per la tradició festera alcoiana. Llenyater de professió i amant de tertúlies, era de tots coneguda la seua conversació fàcil i conciliadora.

El seu habitual treball el mantenia en continu contacte amb llenyaters, carreters i forners, als que ell mateix assortia de l'element primari per a la combustió. Del dit contacte, que s'exa en les tertúlies celebrades en un local públic del carrer Puríssima, nombre 3 -primer domicili social que es coneix de la filà- és on es perfilaria la peculiar idiosincràsia distintiva dels «Astures», la filà sorgida de la classe obrera, humil en essència, però sòbria i ambiciosa, com la seua denominació indica.

Abans de prosseguir amb els detalls que van caracteritzar els Albors de la nostra comparsa, fem un incís per a arreplegar i transcriure una entranyable semblança de El tío Llaganya, escrita, quasi quaranta anys després, per José Aura, cronista de la Filà Almogàvers:

—«qui va presentar el disseny va ser José Blanes, ostentant des del primer moment el càrrec de primer tro. Era llenyater i proveïa els forns. Aficionat a la caça, no és d'estranyar que la seua conversació sempre vorejara els temes dels gossos i Furons, dels que es preava disposar dels millors. El seu ull esquerre tenia obstruït el lacrimal i constantment se l'eixugava amb el mocador. Lògic que en aquells temps, tan donats als malnoms i malnoms, li penjaren el de «llaganya», Amava la broma i l'alegria, no obstant això tenia una forta personalitat i agradava de l'ordre, fent-se respectar.

En la nostra guerra de l'Alliberament, encara que no el va atrapar la metralla, l'ona explosiva d'una bomba li va alterar de tal manera el seu organisme, que no va tindre oportunitat de tornar a vestir el vestit del seu filà, a la que tant es va entregar i va mimar».
 
 

Primer traje dels Astures»

Un antic oli firmat en 1940 pel gran artista alcoiá José Masia, ens ha permés conéixer el primer disseny que van esbossar els Astures i que seria presentat per a la seua aprovació, a la comissió de l'Associació de Festes Tradicionals de Moros i Cristians en 1933.

Este disseny ens mostra un eixut guerrer vestit amb túnica color vori, ribetejada en baixos i mànegues amb una orla de fantasia, cinturó i xicoteta cartereta en pell, espasa, punyal, punys, gorgera i casc de metall i gran capa roja folrada en blau, sandàlies i un escut en la part esquerra, a l'altura del pit, en el que es distingix un drac sostenint-se pels seus dos potes posteriors. Complementa el disseny unes sandàlies semblants a les antigues cáliges utilitzades pels guerrers.

Les aspiracions de José Blanes de participar en les festes de Moros i Cristians, es ve secundada per nombrosos companys i contertulians, però només uns pocs tindran accés a desfilar durant la trilogia. Un any més tard 1934, apareixien els Astures, una humildísima comparsa que a penes havia pogut reunir diners suficients per a aconseguir deu túniques i sis capes. Este primer disseny o traje « astur» estava confeccionat íntegrament en «baieta» i consistia en una túnica blanca fins al genoll, ribetejada amb doble sanefa brodada en roig, igual que el suggeridor merlet, que a guisa d'escut lluïen en la part superior esquerra del pit. Es complementava el vestit amb una capa del mateix gènere que la túnica, gorgera i punys de llautó, cinturó i cartera de pell igual que les sandàlies i una gran boina de feltre.

Finalitzades les festes d'aquell any, la jove comparsa d'Astures, coneguda popularment pel sobrenom de «els Llaganya» dóna les seues primeres mostres d'inquietuds readores. Constant que es mantindrà a través dels anys, donada la seua peculiar facilitat per a innovar dissenys. Així, al seu primer any de camí, presenta a la Junta de Festes un nous esbós per què es demana substituir l'anterior gènere de baieta per astracan i vellut.

Amb esta renovada vestimenta, un reduït grup d'Astures participa en les desangelades i plujoses festes de 1935, ocupant el nové i últim lloc del bàndol cristià. La precària situació econòmica d'estos atrevits festers, no seria causa perquè finalitzades les festes, -reunint-se novament en el que per aquell llavors es denominara «penya d'amics»- imaginaren un nou disseny, limitant-se en esta ocasió a allargar l'anterior capa fins als peus. No obstant això i gràcies als testimonis gràfics, s'ha pogut constatar repetits canvis consecutius en la realització dels rivets i sanefes que adornaven les túniques astures.

El 22 d'abril de 1936, novament la fila apareix en els festejos participant en l'Alardo gràcies a la subvenció rebuda del governador Civil, per a l'adquisició d'arcabussos i pólvora. Joaquín Nebot Santonja dit «el Nebot», marbrista de professió, és aleshores primer tro de la fila. Consumides estes dates, irromp la Guerra Civil i se suspenen els actes en honor de Sant Jordi, fins arribat 1940, any en què la fila haurà d'exercir el seu primer càrrec. Alfonso Vaig seguir Pérez, primer tro, es fa càrrec de la fila, romanent huit anys al front de la mateixa.
 

Primera alferecía en 1940

Els jóvens llaganya amb més il·lusió que mitjans, es preparen per a ostentar el càrrec d'alferes, honor que arreplega José Vicedo Pérez. El disseny que lluiria, humil en la seua creació: túnica i capa de vellut, casc adornat amb una gran ploma blanca i bastó de comandament, no desvirtuaria l'elegància d'este primer alferes dels Astures. Un any després corresponent-los la capitania, es presta novament José Vicedo Pérez, a encarnar el màxim càrrec de les hosts cristianes. Panadero de professió, gaudint d'un nivell de vida mig, en comparació de la «penya llaganya, fa arreplega dels seus béns i aconseguix reunir a un grup d'individus que hauran d'abrigar-li en la seua desfilada.
 

	José Vicedo Pérez, va ser el primer en ostentar un careg central a la fiesta a la filà. En 1940, anys difícils de la postguerra, va conseguir sorprendre per la dignitat que li va caracteritzar, repetin careg com capità al any següent. Vegem també una image de la diana, del anys quaranta, en la que es pot apreciar un camvi al diseny del traje.

El capità astur, lluu en esta ocasió històrica, un delicat disseny de paladí cristià, llogat a una companyia de teatre de València: botes altes, espasa ricament adornada, àmplia capa de vellut roig, calçó i gipó de seda brodats en or, barret d'ala ampla coronada amb plomes blanques i blondes en coll i punys. La dignitat dels llaganya és festejada, el seu capità havia enlluernat als qui coneixent la pobresa de la filà no esperava tal magnificència.
 

En 1948 la filà ha de enfrentarse novament amb la responsabilitat de la alferecía, sent asumida per Joan Valls Palacio, fester absolutament integrat al ambient que definía per aquells anys a la entitat festera astur. Al any següent es Alfons Segui Pérez qui representa la capitanía cristiana, altre fester que va dedicar el seu esfuerç a engrandir la filà, sent durant molts anys el seu primer tró.

Un testimoni presencial d'aquelles festes aportava anys després una reveladora anècdota. Juli Berenguer Barceló, autor d'este record escriuria:

—«Sempre està present en mi l'anècdota que va ocórrer -tenia jo llavors deu anys- en 1941. Encara no clarejar. Els meus ulls infantils escodrinyaven qualsevol detall del poètic moment. Els Astures, amb les seues armes i vestits, anaven a iniciar la desfilada, perquè era l'any del capità, però en el seu rostre s'albirava inquietud ratllant en la tragèdia. Al fi vaig reparar en el succés: la música concertada no havia arribat. Dubte i confusió. Són les sis. Les campanes del Sant Sepulcre (la nostra parròquia de Santa Maria era encara un solar, estigma viu de la passada contesa) van cantar l'arribada de la claredat, i els astures, en correcta formació, van haver d'esperar que l'esquadra immediata, els Andalusos, trencaren l'aire amb els seus compassos. Al so perquè, de la primera música dels Contrabandistes, enutjats estos una miqueta perquè el seu cap no podia evolucionar a gust amb la llarga navalla, a pocs metres de distància uns d'altres, van iniciar la Diana els Astures, quelcom ruboritzats, aprofitant l'eco de les mogudes notes del pasdoble interpretat per la banda dels Andalusos. En la meua ànima infantil, però ja calada de «festerisme», va gravar-se l'indeleble aquella situació, ridícula tal vegada, però ennoblida per l'homenia amb què aquells deu astures, amb el sergent al front, van salvar la delicada circumstància».
 

En continu procés de canvi

Deixant arrere l'any del capità, els Astures inicien reiterats canvis de disseny, domicili social, de components... Tant és així, que els «llaganya» són coneguts pel seu constant trasbals i renovació d'individus. Els qui van integrar les files no recorden anys sense problemes, sense presses d'última hora, per trobar qui salvara la seua supervivència en la festa.

En 1946 apareixia el denominat «Llibret dels comparses» edició en color, que reproduïa els dissenys de cada una de les filaes, segons dibuixos de Matarredona Sanchis. Els Astures presenten ací: túnica blanca orlada amb doble sanefa i escut heràldic al pit; capa roja amb revés blau i Elm platejat. Calcen unes rústiques sandàlies de l'època.

La vida social dels llaganya subsistix gràcies a l'animositat dels seus escassos components, formant encara una reduïda penya d'amics, canviant freqüentment els locals. La humil condició d'estos bigarrats festers convertix en odissea la seua supervivència en la Festa, nodrint-se de festers de les comparses mores, sense que això aombre l'esperit lúdic de la fila. Sempre hi haurà qui fascinat per la festa, llogue un vestit als Astures, filà per la que han passat centenars d'individus, des de treballadors, comerciants, hòmens d'Alcoi, que finalment, per una raó o una altra van trobar en esta comparsa la possibilitat de participar en les festes sense que això assegura precedent. Els Llaganya només coneixien un compromís, el contret amb l'Associació de Sant Jordi i la seua devoció al Sant patró.
 

Nous càrrecs en 1948-49

S'aproxima la trilogia abrilena de 1948, els Astures s'afanyen a buscar entre els simpatitzants de la fila un candidat a l'alferecía, trobant Juan Valls Palau, que s'oferix voluntàriament a salvar el compromís. Lluu l'alferes astur un digne vestit d'artesanal confecció, en la que destaquen els dracs brodats al pit, barres aragoneses i sanefa en les vores de la túnica de cotó. Capa imitació de l'astracan, casc i gran espasa adornats en pedrería. Destaquen al cinyell, dos escuts amb motiu de dracs i uns fins sabates.
 

	La alferecía de 1960 va ser compartida per tres grans festers: Josep Perez Vilaplana, a qui veem en la fotografía, Lluis Sorolla y Fernan Balmaseda. La capitanía del any següent fou asumida per el inolvidable Alfred Valor Francés, qui va compartir també el careg amb Carles Blanes, "Sabata" qui va participar al Alardo.

Alfonso Vaig seguir Pérez, encara primer tro de la fila, decidix un any després exercir la capitania llogant el vestit a l'Associació de Sant Jordi i aprofitar alguns elements complementaris -corona, espasa, calçat i malles- de l'anterior alferes. Vas vore en entra una bella túnica de vellut granat, de forma irregular en els baixos i mànegues, en els que han sigut brodats les barres d'Aragó i els castellets heràldics. A diferència d'altres anys, la capa que lluu el capità és d'un sol color.

Estes dates de càrrec, transcorren sense massa ressonància per a la nostra fila. Indiscutiblement, cenyint-se a les seues limitades possibilitats han donat tot el que els era permisible, sense excedir-se en despeses ni en manifestacions ostentoses. No obstant això, la comparsa presenta una esquadra lleugerament renovada. Ha desaparegut la capa i vestixen una grossa túnica, calces fosques, emblema heràldic al centre del pit, el ja típic «castellet» que reproduïxen en els grans escuts de llautó que orgullosament mostren en el seu recorregut, al mateix temps que sostenen una sòbria llança medieval. El calçat continua sent un parell de rústiques sandàlies.

Contínua al front dels Astures, Alfonso Vaig seguir com primer tro, sense aconseguir enfortir l'economia de la filà, que prosseguix el seu camí gràcies a «quatre» incondicionals llaganyes. En 1950, Santiago Paia Ribes, dit «el Beat», pren el comandament romanent set anys com primer tro, de la sempre desnodrida comparsa. És Francisco Millán qui li succeïx en 1957, fins que en 1960, Emilio Pastor Vaig seguir és elegit primer tro, coincidint amb la proximitat dels nous càrrecs que per torn li correspòn als Astures.
 

Un càrrec per a tres festers

El primer dels càrrecs i a causa de la indigent situació de la filà, ha de ser distribuït entre tres individus, sent José Pérez Vilaplana qui representaria als «Llaganya» durant el primer dia de la trilogia, Luis Sorolla García, el segon i Fernando Balsameda, el tercer dia.

Els Astures presenten una ostentació fluixíssim, havent de recórrer com en tantes altres ocasions a nodrir les seues files amb festers d'altres comparses. No obstant això, l'acte d'entra resulta magnífic, José Pérez Vilaplana, muntat en un bell corser cobrix el recorregut de rigor, honrosament, presentant com a nota destacada, una gran espasa, ploma d'estruç coronant el seu casc i una àmplia capa d'astracan cobrint una preciosa túnica brodada en or.

Incomprensiblement, un any després, amb el nomenament del primer tro Francisco González Vivó, els Astures renoven el seu disseny sota l'orientació artística de Francisco Botí, encarregat al seu torn del vestit i ostentació del capità, els canvis experimentats en el disseny afecten principalment els complements del vestit, nou casc, calcat, escut i cinturó.

El capità 1961 es convertix també en un càrrec compartit entre Alfredo Valor Francés i Carlos Bla-nes Lloréns. Les despeses d'ostentació, així com els del vestit del capità, corren a compte de l'Associació de Sant Jordi, qui es presta a ajudar als Astures, salvant-los de perdre el seu torn de participació en la roda de càrrecs, sent Carlos Blanes qui va realitzar i va sufragar el dia de l'Alardo.

Realitza els dissenys, el pintor alcoià Francisco Botí, resultant una autèntica novetat, ja que tant la línia, color i gèneres empleats en la seua confecció, res no han de vore amb l'anterior sobrietat dels trajes astures.
 

La dècada dels anys seixanta

La dècada dels seixanta va portar amb si innumerables canvis per a esta comparsa ja de per si donada a la renovació. En 1962, just han complit els deures del càrrec, es reunixen els astures per a nomenar nou primer tro, resultant elegit Agustín Belda Doménech, qui proposa un canvi radical a la vestimenta astur.

Assessorat pel pintor alcoià Luis Solbes Payá, el vestit astur sofrix una patent transformació, que d'altra banda només duraria uns mesos, el temps de participar en les Festes d'aquell mateix any. Amb l'entrada de José Ferrando Martínez com primer tro, s'efectua el canvi referit: amb ampliació de l'amplària de la falda i els adorns que la voregen, convertint-los en sanefes emmerletades.

Arriba amb 1964 un nou primer tro, Alfredo Valor Francés, substituït un any després per José Ferrando Martínez. En 1966 és elegit Daniel Climent Lloréns, any en què la nostra comparsa compte ja amb 16 afiliats, un nombre res de menyspreable tenint en compte l'anterior escassetat d'associats. Li succeïx en 1967 fins al final de la dècada Juan Colomina Lillo.

Des de 1962, la fila experimenta un lent però progressiu auge, fet a què contribuiria l'instal·lar el seu domicili social al carrer Sant Isabel, nombre 41, com a punt de reunió definitiu. Anteriorment, els Astures havien recorregut huit locals - que es coneguen - i altres tants punts de reunió en domicilis particulars. El motiu d'estos constants canvis es devia òbviament a la impossibilitat de mantindre un local propi.

L'ordre dels domicilis socials ocupats pels Astures des de 1933, segons han pogut recordar alguns dels antics components de la fila, correspon al següent:

Carrer Puríssima, 3 passant després al nombre 5 i més tard al nombre 8 del mateix carrer. Immediatament se'ls localitza al carrer sant Josep, carrer del Carmen i més tard al carrer sant Nicolau (bar Fi-guereta). En el mateix carrer sant Nicolau ocupen els baixos dels locals de la filà Asturians.

L'any 1963 es formalitza el contracte d'arrendament del local social siti al carrer Sant Isabel, 41. Set mil pessetes són entregades pel primer tro Agustín Belda Doménech a l'ama de l'immoble, en el moment de la firma, estipulant-se un lloguer de 700 pessetes mensuals.

En este punt de la història, la fila pren un camí ascendent, deixant arrere les penúries sofrides pels seus antecessors. Amb la filiació de jóvens festers es consolida la nova generació dels «llaganya» que curiosament es mostra, igual que els seus predecessors, amant de la renovació, protagonitzant tresos canvis de disseny i el de la pròpia denominació de la filà, encara que este últim obeïra a un suggeriment formulat per la Directiva de l'Associació de Sant Jordi.
 

Filà Almogàvers, abans Astures

Els anys seixanta, o la dècada dels canvis, tancara el seu capítol amb el canvi de la denominació de la filà en 1969. Adrián Espí Valdés comenta els motius que van induir als Astures i a la pròpia Associació a adoptar el nom d'Almogàvers:

—«L'existència de la centenària «Asturians» va fer aconsellable als membres dels Astures, i per a evitar repeticions en els gentilicis, perquè ambdós denominacions venien a referir-se als habitants d'Astúries, cristians, en definitiva, del regne asturià, a canviar la denominació. D'altra banda, els «Almogàvers» han estat units a la història de la corona d'Aragó, i han presentat en les guerres i en les conquistes d'Aragó pel Mediterrani, fins a arribar a Grècia i Constantinoble, els exèrcits de xoc, violents i forts que obrien el camí a totes les mainades en l'època de Jaume I, Roger de Lauria i Roger de Flor, entre altres. La definició del diccionari és, d'altra banda, escarida i definitiva: «Almogàver.- Soldat d'una tropa molt aguerrida que s'empra a fer incursions per terra enemiga».

El nom de «Almogàvers» és ressuscitat pels Astures, atés que des de 1883 fins a 1930, van existir en la història de Moros i Cristians d'Alcoi, dos comparses intitulades «Almogàvers» i que per descomptat res no han de vore amb l'actual. Aclariment que hem considerat oportuna per a evitar possibles confusions, ja que l'elecció d'este patronímic obeïx més a les qualitats atribuïdes a aquells guerrers del segle XIV, que al fet d'existir alguna vinculació entre les anteriors comparses referides i l'actual filà Almogàvers.
 

	En 1974 la filà asumeix el primer careg baix la donominació oficial de Almogàvers, la alferecía va correspondrer a Josep Agulló Albors, destacant en el boato la escuadra de negres que disenyà Rafael Aracil Huescas. Josep Agulló tambe fou el capità a 1975, amb un careg que marcà época y que va ser el espaldaraç a la consolidació de la filà, que a pesar del escas nombre de membres va oferir una llissó de responsabilitat i esforç. Tot el boato del careg va correr a careg del artista Alejandro Soler.

Disseny Almogàver

Definitiu, fins a les dates (1985), ha sigut el canvi de disseny operat el vestit de la filà, ara ja intitulada «Almogàvers». Esta reforma es realitza també en 1969 sota l'assessorament artístic de Luis Solbes, convertint l'anterior túnica blanca en sòbria túnica de vellut roig -de llargaria fins al genoll- vorejat amb una ampla sanefa blava, sobre fons blanc, en la que es dibuixa la silueta de llegendaris merlets. El cinturó és ara més ampli, amb grossa cadena de sosteniment i espaiosa cartera per a la pólvora. El casc, punys i cinyell, presenten els emblemes heràldics de la fila, la «torre» i les «barres» de l'escut d'Aragó. Es complementa el vestit amb malla grisa i cáliges per calçat. Cal destacar, que com a distintiu de la filà i a banda de l'heràldica, la túnica almogàver, porta un gran drac blau al pit, recobrant així aquell escut dissenyat per José Masiá.

Floriment de la filà

La Fila Almogàvers, Astures de naixement i per sempre «Llaganya» inicia els anys setanta amb una nova saba que reconduirà el seu destí, basant-se en un estricte compliment dels deures festers  socials i econòmics de la fila. És a partir d'esta dècada, quan la Llaganya és considerada com una fila «privilegiada» a la que no tots poden accedir, consideració, d'altra banda, impròpia. Els llaganyes mai no van dir no, a un nou soci.

Modest Moiña Alvarez -anys després president del Club Esportiu Alcoià- és elegit primer tro en 1970, succeint-li Fernando Fernández Jiménez, dit «el Madriles», natural d'Aldeanueva de Barbarroya (Toledo) i establit a Alcoi, des de la seua infància.

Fernando Fernández és nomenat primer tro el dia 6 de juny de 1971, quedant constituïda la Junta Directiva per Juan Colomina LÍIIo, en qualitat de darrer tro, Francisco Molla Valoy, tresorer; Manuel Carbonell, secretari i els vocals: Francisco va encallar Orts, Rafael Doménech, José García Miró i Modest Moiña Alvarez. El nombre d'afiliats segons acta de la filà, és en eixes dates de dènou.

L'acabada de formar Directiva comença el seu camí estudiant les previsions a efectuar amb mires a atendre els «càrrecs» que se li acosten, «alferes i capità» 1974 i 1975 respectivament. El ressorgiment de la Filà s'evidencia immediatament, noves incorporacions, xiquets i jóvens s'afilien salvaguardant així el futur d'esta ja arrelada comparsa cristiana.

Encara que els «llaganya» sempre van ser donats a les celebracions i festejos populars, en este moment de la seua història es mostren més predisposats a la vida social. Celebració de concursos, assistència i organització d'actes culturals i recreatius, loteria i un llarg etcètera d'innovacions que van situant els Almogàvers a la cúspide de la popularitat.

El local social sofrix també algunes modificacions a l'anar-se'n adequant este a les necessitats de la florent concurrència d'associats. Instal·lació d'una barra de bar, habilitació de dormitoris per a les bandes de música, cuina, servicis i sales de reunió.
 

Càrrecs inoblidables

I vam entrar de ple en anys de càrrec, 1974 portarà amb si l'alferecía. José Agulló Albors és presentat a l'Associació de Sant Jordi per a exercir el càrrec. Acceptat este, s'inicien els preparatius que accidentalment, es vine alterats davant de la imminent mort del pare de José Agulló. Moments de confusió aombren l'optimisme que viu la filà, a mesura que creix la incertesa de qui representarà el càrrec. Finalment, mor el pare del proposat alferes i este, pese al dol i complint el seu compromís es reincorpora al corrent fester i participa brillantment en la trilogia.

Adrián Espí, cronista de l'Associació, arreplega en el seu habitual «Crònica de Festa» les següents impressions d'aquella Entra cristiana:

—«I com a colofó, els Almogàvers van donar un exemple volença per hermosejar la Festa. L'alferes -D. José Agulló Albors-presumió-va presumir el seu marcial uniforme, l'esquadra especial va estar subjecta un estudiat rigor històric: aquells almogàvers de la corona d'Aragó avançats Grècia i Constantinoble, i les torres d'assalt junt amb el drac heràldic, van ser notes molt encertades. El fet d'uniformar la seua banda de música també és un detall...».

No havien deixat de sonar les últimes notes musicals de les Festes 1974, quan la nostra filà ja organitza els festejos del seu capità. José Agulló, el millor de quants va tindre la «Llaganya». Els comentaris que van córrer en torn a la figura del capità, la seua ostentació i organització, donarien peu a què els seus companys, en «acta», qualificaren este succés: «José Agulló, ens va meravellar amb un alferes i capità extraordinaris, tirant tota la carn al rostidor, recolzat això sí, per la Filà en bloc».
 

La banda de música no va aparéixer

Novament es produïa la irremeiable anècdota, per segona vegada, igual que succeïra en 1941 -any de capità- la Llaganya «arrancava» sense la seua banda de música. Adrián Espí testimoni presencial de l'incident ho comenta en els següents termes:

—«La Festa, la festa en majúscula comença amb la seua anècdota. A les 6'30 del matí, hora en què deu de «arrancar» la Diana, la fila Almogàvers apareix en perfecte estat de revista. Formada, amb el sergent Major cristià al front. La corporació musical de Navarresos brilla per la seua absència. El director empunya la batuta però no té a qui dirigir. S'improvisa una «xaranga» amb músics d'ací i d'allà i amb uns minuts de retard, amb nerviosisme i agitació s'interpreta l'Himne Nacional davant del desencant del moltíssim públic assidu a este acte bell, de gran transcendència i significat «fester». La «Marxa Reial» en comptes de la composició de Barrachina».
 

L' Entra cristiana

El mateix cronista ens aporta un bell document històric d'aquella irrepetible Entra:

—«L'entrada Cristiana està a punt de començar. Esta de 1975 serà una de què es recorden com espectacular, ordenada, rítmica, replena d'encant. Passarà als anals de la nostra història festera per dret propi. Es va iniciar amb molt bé peu -i lluminós i càlid sol- gràcies a l'entusiasme desbordant de la fila Almogàvers que no van regatejar esforços en el seu any de capità. En efecte: els jóvens que configuren «II gruppo sbandieratori nella festa del Sarali-no vaig donar Arrezzo» van obrir marxa provocant al llarg de la carrera calorosíssims aplaudiments per les seues vistoses evolucions de poderós atractiu i de plàstica bellesa; girs, balls i equilibris que augmentarien a la seua arribada la plaça d'Espanya, i que repetirien en els dies següents.

La presència del cabdill cristià -José Agulló Albors- va ser portentosa. Sobre una plataforma que recordava un fantasmagòric drac -emblema de la filà- el capità almogàver lluint un riquíssim abillament és portat en camines per un nombrós grup d'encaputxats presoners, carregats de grillons i cadenes, a colps secs d'atabal. Una estampa verdaderament impressionant, de gran efecte i molt bon gust. Els aplaudiments, sobretot a l'iniciar el seu recorregut en el «carrer de Sant Nicolauet», van rubricar la grata impressió que causava en el públic. Les carrosses, inspirades en motius bèl·lics i de campanya, tal com catapultes i una botiga feta amb pells i troncs, van constituir una ostentació magnífica. Per la seua banda, l'esquadra especial, la que solem denominar de «negres», va produir també entre la gentada espectant una grata sensació donada la seua vistositat i la combinació d'elements que constituïen el seu figurí, ho atrevida i «salvatge», tal com assenyalen les cròniques velles al referir-se als almogàvers que van implantar l'escut d'Aragó per Bizanzio i per Grècia. Ressaltem també, i pel simbolisme que tanca, la presència junt amb el capità cristià, de tres princeses portadores d'una clau daurada, l'escut de la ciutat i una corona règia. Detall, de veritat, d'excel·lent gust.

En resum: els Almogàvers van ratllar a una altura inusitada, donant un exemple de festerisme, d'harmonia, de disciplina, tant a l'entrada -acte, tal vegada, el més espectacular- com en les altres actuacions, algunes d'elles privades, anteriors a la trilogia, que parlen molt bé d'este grup esforçat d'hòmens entregats sense regatejos a la festa».

Els Almogàvers no sols van meréixer els elogis del cronista de l'Associació de Sant Jordi, el diari Informació anunciava el 23 d'abril de 1975: «Els Banderers d'Arezzo autèntica sensació a l'entrada Cristiana». El Periòdic local també es feia eco de la impressió causada pels «Banderers», al mateix temps que destacava la labor artística d'Allunyant Soler, dissenyador i creador de la «esquadra de negres».

En enguany de capità cal destacar l'emotiva entrega de pergamins commemoratius en un sopar dedicada a quants havien eixit en la filà Llaganya al llarg de la seua història.
 

Ballesters medievals

La nostra fila, sumant-se als actes commemoratius del Seté Centenari del Patronatge de Sant Jordi, aporta a les festes de 1976 un extraordinari espectacle, que igual que l'anterior any -Capità 1975- importa d'Itàlia. Els ballesters medievals, grup «Baliestieri vaig donar Sansepolcro» constituïxen un encert més, i novament la premsa destaca en grans titulars l'èxit obtingut amb esta feliç iniciativa.

Fernando Fernández Jiménez -primer tro- escriuria respecte d'això: «La Llaganya, durant la seua última etapa, ha intentat ser una Filà respectuosa amb el seu passat i creadora en el seu present, participant en totes aquelles ocasions en què a través dels seus anys de càrrec 1974 i 1975, i el Seté Centenari 1976, li han propiciat donar regna solta a la seua il·lusió festera, realitzant tot tipus d'actes socials, intentant amb ells, transmetre tot el nostre afecte, afecte i respecte profund a les persones a què anaven dirigits i amb les que ens hem sentit profundament units. En els actes festers, som una Filà amb una idiosincràsia molt definida, que dins del nostre amor a Sant Jordi i el respecte als nostres conciutadans; procurem en la trilogia abrilenya, divertir-nos, gaudir de tots els actes festers  amb èmfasi, intentant fer-ho tot el bé que som capaços en bé de la Festa i d'Alcoi».
 

Vida social en la filà

En 1974 els Almogàvers inicien una sèrie d'actes que tindran com fi la solidaritat amb els moments difícils pels que travessava l'entranyable Asil dels Ancians Desamparados de la nostra ciutat. La primera de les gales celebrades amb este propòsit té lloc a la Discoteca Mussol amb la participació especial del caricaturista «Villena», aconseguint reunir cinc-centes mil pessetes per als ancians. En 1977 es repetix esta experiència amb l'organització i celebració de dos gales que comptaren amb la presència de dos famosos locutors de T.V.E. Kiko Ledgard i l'alcoiana Marisa Abad. La recaptació de fons ascendix a 776.474 pessetes, donades íntegrament a l'Asil d'Ancians.

La constant activitat dels Almogàvers és reflectida en les pàgines de societat del periòdic Ciutat. Així, en 1978 i amb motiu de la reobertura de l'Associació Artístic Recreativa «L'Iris» (fundada en 1880) reunix a un gran nombre de personalitats locals en torn als components de la nostra filà. Paco Alba, president de «L'Iris» i almogàver de filiació inaugura al temps i Junt amb Fernando Fernández, primer tro, un segon local social de la Fila Almogàvers al Quart pis del dit edifici.

Els «llaganya» participen al seu torn en innumerables actes socials; integrant-se dins del seu programa oficial la visita en massa a l'Asil d'Ancians, constituint un moment d'especial emoció per a tots; també està la visita al Sanatori de Fontilles, Romeria a la Font Roja, participació en «l'Olleta», aconseguint, fins a la data, sis primers premis, gràcies a l'excel·lent mà culinària de José García Miró, àlies «el cuñao» i els seus ajudants «Verí»' i «Jordiet». Aconseguix també ser guanyadors del Campionat de Vedats en 1981, amb José Aura i José Juan.

I, per participar, participen també en la Cavalcada dels Reis Mags. Ferran Fernández, Tomás Santonja i José Aura Payá, representen en 1980 als patges de Melcior, Gaspar i Baltasar, respectivament. En 1982, en el mateix ordre encarnaran les figures dels tres Reis Mags d'Orient.

No podem oblidar en este resum d'activitats, una molt especial, la «Loteria de Nadal» impresa en els més insospitats dissenys, en forma de pergamí heràldic, de periòdic «The Llaganya World», calendari, vidriola, titot de cartó d'enormes proporcions i un extensíssim i variat nombre de participacions que arribarien, fins a ser enviades, al propit Rei, El senyor Joan Carlos de Borbó. Quant als premis, el més significatiu és l'obtingut en 1975, repartint 25 milions de pessetes amb el nombre 22.191.La loteria «Llaganya» s'ha configurat com un missatge que la fila distribuïx al llarg de tot Espanya entre els qui se senten identificats amb Alcoi i la seua festa, sent objecte inclús de col·leccionistes que troben en els singulars dissenys un valor emotiu.
 

Estatuts de la fila

El 3 de novembre de 1981, són aprovats per l'Associació de Sant Jordi, els «Estatuts» que hauran de regir d'ara endavant l'ordre de la fila Almogàvers. Destaquem dels mateixos i a títol d'anècdota les bases de «honors, insígnies i sancions» imposades pel reglament:

—Llaganya de Platí. Per a premiar mèrits molt rellevants i només poden tindre-la tres persones en vida. - Llaganya d'0r. Per a premèrits especials d'individus, i als qui han complit 20 anys d'antiguitat a la Fila.

—Llaganya de Plata. És el distintiu propi de la Filà i es concedix una vegada transcorreguts cinc anys de participació activa.

—Llaganya de Ferro. Als individus o persones alienes a la Fila, que per la seua actuació negativa cara a la festa o contra la Fila Almogàvers, es faça mereixedora de censura. Encara desert.

Al maig de 1982 era entregada la primera i única Llaganya de Platí, fins ara concedida, a Fernando Fernández Jiménez, en reconeixement a la labor exercida a la fila. També és concedida la «Llaganya d'0r» al tresorer, Francisco Sánchez Camarasa, per mèrits contrets; al número u i número dos de la fila, José Aura Payá i José Blasco Santamaría, per antiguitat.
 

«Almogàver i Alcoiá»

El compositor José María Valls Satorres, compon una marxa cristiana per a la nostra fila, intitulada «Almogàver i Alcoiá», peça que estrenen per a la seua esquadra especial de 1982 a càrrec de la Banda Música Nova, al mateix temps que participa en el Centenari de Música Festera. La Fila, fa entrega de la «Llaganya d'0r» a José María Valls pels mèrits contrets amb el seu «Almogàver i Alcoiá».

Bandes de Música. Tres són les bandes de música que han acompanyat a la nostra comparsa durant el seu llarg camí. La primera d'elles, la Banda Musical d'Albaida, Adzaneta d'Albaida, la segonament i finalment, la Societat «Foment Musical» de Navarresos. Banda esta última que rebria un homenatge de la Fila, traslladant-se la totalitat d'almogàvers a la veïna localitat de Navarrés per a celebrar un sonat homenatge els seus músics.
 

Cinquantenari de la filà

Arribem al compliment dels cinquanta anys de permanència de la Filà Almogàvers, abans Astures i sempre «Llaganya». En 1984 els llaganya van celebrar les seues Bodes d'Or desfilant el dia d'entra amb una Esquadra que va vestir el disseny primitiu dels Astures, recordar-lo  com el de la «túnica de pell de borrec», evocant així records nostàlgics i oferint un homenatge a aquells primers «llaganyes» que van fer possible este aniversari. La filà invitava amb motiu del seu cinquantenari a totes les filaes de la regió valenciana existents baix la denominació d'Almogàvers. Durant la seua visita a la nostra ciutat, estos festers van ser portats a visitar el Museu del Casal, sent rebuts pel propi president de l'Associació de Sant Jordi. Posteriorment compartirien un sopar de confraternitat en què es va servir la típica «Olleta» alcoiana al Cercle Industrial, durant la qual es van intercanviar plaques i pergamins commemoratius de l'acte, al mateix temps que s'imposava la «Llaganya de Plata» a un nou grup de festers. Finalitzava la nit participant tant els almogàvers forans i locals en els actes de «els entraetes».

La «fulla» dels Almogàvers

Existix la creença que esta filà és econòmicament prohibitiva o de difícil accés, potser avalada esta opinió per la trajectòria que ha mantingut durant l'última època, afrontant amb tan sols 15 individus en nòmina els càrrecs d'alferes i capità en 1975-75, sense que això fora obstacle perquè presentara una absoluta dignitat els seus càrrecs, mantenint-se el nivell en anys posteriors amb el VII Centenari, actes d'homenatge i reconeixement que si bé han tingut un cost elevat han resultat, sens dubte, rendibles per la satisfacció aconseguida.

De cara a una major comprensió de la realitat econòmica de la fila i basant-nos en les dades de 1984, diguem que la «fulla», per individu de ple dret, va ascendir a 36.000 pessetes, amb les que s'incloïen sis ensaios amb vermut; quatre «entraetes»; la nit d'olla; cigars; maquillatges; esmorzar del dia de l'entrada; dinars els dies de Sant Jordi i l'Alardo; esmorzars en els mateixos dies; despeses de la retreta; assignacions als centres benèfics; pólvora, pistons, segur per al tir i neteja de l'arcabús; despeses del viatge a Fontilles i donatius; despeses dels gloriers i despeses ocasionades pels cercaviles amb la banda de música.

Servicis que en el seu conjunt parlen contundentment del nivell econòmic de la fila.
 

Multitudinari comiat a un almogàver

Quan un almogàver se'n va resulta inevitable trobar un sentiment de dolor, absència, entre eixa gran família que configuren els llaganyes, però d'entre els comiats que s'han registrat en la seua història cal fer menció especial a l'oferida a Francisco Mollá Valoy, qui va deixar este món precisament un 23 d'abril. Al migdia tot l'Alcoi fester, tots els seus amics, paisans, es van donar cita per a acomiadar multitudinàriament i emotivament a un company, constituint l'acte u dels més entranyables recordats. Només les salves d'honor van trencar el silenci del dolor per l'absència de què va ser exemple d'amistat i entrega els seus companys i amor a Sant Jordi i al seu poble: Francisco Molla Valoy.

Interrompem en este últim punt la narració d'aquells fets que hem considerat més significatius en la vida i història de la Filà, sent conscients al mateix temps, d'haver omés -per carència de dades fidedignes - la inclusió de noms, personatges i anècdotes que van contribuir a conformar la «Història de la Fila Llaganya».
 

Primers Trons

Jose Blanes 1934-35

Joaquín Nebot Santonja 1936

Alfonso Seguí Pérez 1940

Santiago Paya Ribes 1950

Francisco Millán 1957

Emilio Pastor Seguí 1960

Francisco González Vivo 1961

Agustín Belda Domenech 1962

José Ferrando Martínez 1963

Alfredo Valor Francés 1964

José Ferrando Martínez 1965

Daniel Climent Lloréns 1966

Juan Colomina Lillo 1967

Modesto Moiña Alvárez 1970

Fernando Fernandez Giménez 1971